Ràbia? Odi? sí.
Mhe despertat amb un cop de porta molt fort. Quan he obert els ulls mhe recordat de tota la nostra discussió, i he vist que la finestra era oberta de bat a bat. Encara era de nit i la lluna seguia allà dalt mirant-me, intentant consolar-me... Les estrelles brillaven amb molta força i el poble adormit, regnava en silenci.
Estava molt nerviosa, pensant i movent incontrolablement la cama dreta. Aquell silenci sem cruspia per dins i unes veus en el meu cap cridaven que estava boja. He baixat a la cuina i he tret laigua freda de la nevera. Mhavia de tranquil·litzar.
Asseguda a la cadira i jugant amb laigua dins la boca, mha passat el ahir com una cinta de vídeo en el meu cap:
LAlbert i jo som parella des de fa cinc anys. Vivim en un pis no massa gran, a linterior de Barcelona.
Fa poc més dun any que insistia en casar-nos. Sempre he volgut lluir un vestit blanc per lesglésia, que tothom menvejes i em respectés... Que tothom veiés que jo, ja no era laneguet lleig del qui tots sen reien i ser feliç.
LAlbert no ho veia massa clar. Deia que casar-se, era una cosa dantics, que ell no necessitava casar-se amb mi, que ja shavia casat un cop i shavia divorciat, que casar-se portava molts problemes, que casar-se... casar-se...
Ahir vaig rumiar molt. Jo, inflant-te el cap i tu, sense fer-me gota de cas. Em vaig atabalar de tal manera que, a crits, vaig dir que no testimava.
Vas mirar-me fredament i pujant les escales vas deixar anar que ara mateix feies les maletes.
Jo, perduda, desesperada, em van començar a caure les llàgrimes...
Vaig caure abatuda al sofà i només sentia el grinyol dels armaris.
Els meus ulls, van deixar de gastar-se i jo, plena dodi, vaig aixecar-me. En un moment, ja era dalt i et veia portant les mans amunt i avall. Vaig observar els teus ulls, encara freds i vaig acaronar el teu rostre; pàl·lid ara. Em deies que no amb el cap, però no era la meva intenció escoltar-te. Era massa tard.
Ja sestà fent de dia. El sol ja fa càlida la casa, i les pupil·les sem mig tanquen al rebre la llum. Maixeco de la cadira i faig unes silencioses passes. Em moc com un fantasma per casa i pujo a dalt.
La sang del terra ja està seca i abans de tancar larmari, et miro un últim cop.
En el fons, em fas llàstima, no entenc per què ho vaig fer...
Ràbia? Odi? Sí.
Estava molt nerviosa, pensant i movent incontrolablement la cama dreta. Aquell silenci sem cruspia per dins i unes veus en el meu cap cridaven que estava boja. He baixat a la cuina i he tret laigua freda de la nevera. Mhavia de tranquil·litzar.
Asseguda a la cadira i jugant amb laigua dins la boca, mha passat el ahir com una cinta de vídeo en el meu cap:
LAlbert i jo som parella des de fa cinc anys. Vivim en un pis no massa gran, a linterior de Barcelona.
Fa poc més dun any que insistia en casar-nos. Sempre he volgut lluir un vestit blanc per lesglésia, que tothom menvejes i em respectés... Que tothom veiés que jo, ja no era laneguet lleig del qui tots sen reien i ser feliç.
LAlbert no ho veia massa clar. Deia que casar-se, era una cosa dantics, que ell no necessitava casar-se amb mi, que ja shavia casat un cop i shavia divorciat, que casar-se portava molts problemes, que casar-se... casar-se...
Ahir vaig rumiar molt. Jo, inflant-te el cap i tu, sense fer-me gota de cas. Em vaig atabalar de tal manera que, a crits, vaig dir que no testimava.
Vas mirar-me fredament i pujant les escales vas deixar anar que ara mateix feies les maletes.
Jo, perduda, desesperada, em van començar a caure les llàgrimes...
Vaig caure abatuda al sofà i només sentia el grinyol dels armaris.
Els meus ulls, van deixar de gastar-se i jo, plena dodi, vaig aixecar-me. En un moment, ja era dalt i et veia portant les mans amunt i avall. Vaig observar els teus ulls, encara freds i vaig acaronar el teu rostre; pàl·lid ara. Em deies que no amb el cap, però no era la meva intenció escoltar-te. Era massa tard.
Ja sestà fent de dia. El sol ja fa càlida la casa, i les pupil·les sem mig tanquen al rebre la llum. Maixeco de la cadira i faig unes silencioses passes. Em moc com un fantasma per casa i pujo a dalt.
La sang del terra ja està seca i abans de tancar larmari, et miro un últim cop.
En el fons, em fas llàstima, no entenc per què ho vaig fer...
Ràbia? Odi? Sí.
0 comentarios