mama....

Ahir vaig passar pel teu carrer. Feia un munt de mesos que els meus peus no el trepitjaven. La porta del teu despatx estava oberta i com si hi hagués una força empenyent-me, m'hi vaig acostar... ja no feia akella olor que sempre feies quan arribaves de treballar o qan et passava a buscar qan sortia de teatre. Tampoc queia aigua de la font, i les plantes estaven una mica demacrades. El carrer havia canviat, també. Aquella persona que sempre tenia la televisió engegada, no hi era. No se sentia el xiuxiueig de les notícies que corrien carrer amunt, carrer avall. Les escales seguien blanques però els paperots voleiaven a causa del vent i tot es veia molt brut, molt deixat. I em vaig sentir bruta. I em vaig sentir deixada. I em vaig sentir sola. I em vaig sentir sense tu. La lluna ja havia dit "hola" feia alguns kuarts, i la nit semblava tan excluïda... Em sentia tan lluny de tot. Va passar un home pel meu costat, mig emputxant-me i ni em vaig inmutar. El vaig mirar, amb els ulls perduts, intentant buscar encara un significat...però ell, seguia caminant, perdut pel temps, per la pressa, per tot.
Jo vaig seguir avançant, dient "adeu" al teu lloc de treball durant molts anys, i hi havia obres. Estaven cambiant una botiga d'amena. No devia funcionar. I jo en akells moments, em vaig sentir sense funcionar... makina tirada per què ja no era útil... em vaig sentir fora d lloc, fora dl meu temps... fora de tot el que suposava meu...
El carrer es va acabar. I jo em vaig acabar amb ell. Vaig mirar enrera. Una última ullada. I em vaig girar. Sabent que ho deixava tot darrera... sabent que... dos anys. Dos anys ja, sense tu.