La vaig veure marxar...

La vaig veure marxar. Al tancar la porta de casa seva, va semblar que li digués adéu. Com si no hagués de tornar més... Una llagrima li vaig distingir entre aquella pluja que començava a sortir. Una llagrima que em va fer plorar a mi també. Dia i nit, vigilava que no es fes mal. Vigilava tots aquells que volien entrar en la seva vida. Durant un temps, no massa llunyà, va ser meva, i encara tenia l’esperança de poder ser seu de nou.
Però la vaig veure marxar. Va seguir fins el final del seu carrer molt a poc a poc. Dubtant, mirava enrera. Dubtant, per si algú l’havia vist.
Duia entre mans una bossa d’esport, i lluïa unes ulleres de sol color carbó. Semblava tenir por, ja que a través d’aquella samarreta, li veia el cor com lluitava per sortir. Com lluitava per què alguna cosa la fes tornar a la realitat. No podia viure més en aquell món de fantasia, no podia continuar perdent el temps així. El seu cor seguia lluitant, però ella estava tipa de tanta batalla sense recompensa, estava tipa d’estar present i de ser un bon exemple per a tothom. Volia viure i fer el seu propi camí, i suposo que per això, ho va abandonar tot i va fugir. Potser, a un lloc millor.

“Només trobaré a faltar els teus ulls...” Aquesta frase sagnava, clavada com un punyal fred al mig del pit. L’última frase de la nostra relació. Encara perdurant en la meva memoria. I perdurant en el meu pit.