Su...ici...di..

Quan mirava sota meu, tan sols veia soledat. Gent que corria sense tenir pressa. I a dalt...Què hi havia a dalt? Potser la solució.
T’imagines volar? Ser lliure pels aires, sense tenir responsabilitats. Ser ocell sense gàbia.
Un bon camí començaria si hi anava, oi?
No tenia gaires més perspectives i les meves estructures s’havien desmontat feia mesos. No aconseguia entendre a ningú i no aconseguia entendre’m a mi.
En aquest món de somnis i malsons, existien dos tipus de persones. Les taronges i les negres; i jo diria que era una barreja entre els dos i per això era diferent. I per això em sentia apagat. I per això em sentia aïllat...i amb ganes de brotar llàgrimes per tot el meu cos.
Els meus ulls estaven a punt d’explotar i no tenia cap recolzament.
Si feia un pas més, aviat seria baix, però dalt a la vegada. Volant.

1. 2. 3. 4. 5. 6. 7. 8. 9. 10...

El vent em fregava revelment. És com si s’haguès enfadat amb mi. Em donava bofetades a distància i el cor em punxava amb facilitat. Tot em feia mal, però ja era massa tard per tornar enrera. No podia cambiar el que estava fent.

Des d'aquell núvol podia veure un noi, ple de sang, estès al terra, amb tot de gent al voltant, amb un somriure d'estúpid a la boca i una rosa vermella a la mà.