Segurament...

Segurament les mans em demanen més. Segurament els meus dits, cansats de l'espera, fan petar les ungles amb la fusta de la taula. Segurament, els meus ulls, volen mirar endins per veure qui es la persona que tan tristament mira enfora... Segurament, la meva cara no vol girar-se, per què no vol arribar a saber què és el que ha perdut, ni tampoc el que es trobarà davant seu. Segurament que els meus llavis, busquen enllà i amb l'ajuda de la mirada, busquen més enllà, intentant trobar aquells altres llavis que desitgen amb deliri...

Segurament avui, per molt que el calendari digui que estem a dia 16, estem a dia 17. Que per molt que digui el calendari que avui estem a dimarts, estem a dissabte. Que per molt que el meu rellotge marqui les vui menys kuart, jo encara estigui a les tres de la tarda. Miro al cel i em pregunto si realment la lluna està allà per escoltar-me... i sí. Trobo la resposta en les seves formes i en el seu color. Agafo l'escala de dins la butxaca i m'hi enfilo per a fer-li un petó de bona nit. I ella m'espera. Sempre m'està esperant. Saps que és el que no entenc? que no trobi més gent allà dalt. Potser cadascú té la seva lluna. Potser per això, sempre que somio, em trobo sola, volant. Segurament...