Creuant el caRRer

Estic a punt de travessar el carrer. El semàfor està vermell i els cotxes, envelats, passen com si perdessin el món de vista. Sempre hi ha, però, aquell cotxe que va més lent que els altres per què diu que ha de respectar les normes de seguretat... i que per dins d'una població...
Veig burrus i toros. De sobte m'he parat a contar, sense voler, qants en veig de cada. Recompte final: 4 burrus/ 4 toros. Empatats. El semàfor ja està verd.
Començo a creuar, sense pressa, mirant les cares dels conductors que esperen ansiosos per marxar volant de nou. Hi ha una cara que em crida l'atenció... Busca ves a saber què en una carpeta i sembla que està molt estressat. Em fa pensar en mi. Al costat, una dona amb un somriure a la cara d'orella a orella i un gosset esquifit, em resegueixen amb la mirada i actuen estúpidament. Més enllà hi ha un noi molt mono de cara, amb unes ulleres de sol negres i la música a tot drap. Un xulu més, suposo. Giro la cara. Miro cap al cel.
Avui, hi ha núvols. El sol està trencat i només hi ha un mínim de claror que m'enlluerna. Acaba de passar un avió i ha deixat el seu fum, formant una mena de tirabuixons i dibuixos estranys. Em fan pensar en algun secret que tinc amagat. Em poso a riure allà al mig i tothom se sorprén i m'observen de reüll, pensant que sóc boja.
He arribat a l'altre cantó de vorera. Els vianants que travessaven amb mi, ja s'han esfumat. De sobte, me n'adono que m'he quedat sola al mig del carrer i que el vent fa sonar aquella melodia tan agradable anunciant pluja i tempesta.
A caminar, doncs em dic, cap a casa que fa fred i has d'estudiar.