Blogia

nOnStOp

Cranberries - Animal instinct

Suddenly something has happened to me
As I was having my cup of tea
Suddenly I was feeling depressed
I was utterly and totally stressed
Do you know you made me cry
Do you know you made me die
And the thing that gets to me
Is you'll never really see
And the thing that freaks me out
Is I'll always be in doubt
It is a lovely thing that we have
It is a lovely thing that we
It is a lovely thing, the animal
The animal instinct
So take my hands and come with me
We will change reality
So take my hands and we will pray
They won't take you away
They will never make me cry, no
They will never make me die
And the thing that gets to me
Is you'll never really see
And the thing that freaks me out
Is I'll always be in doubt
The animal, the animal,
the animal instinct to me
It's the animal, the animal,
the animal instinct to me
It's the animal, it's the animal,
it's the animal instinct in me x2

me gustas cuando callas por que estás como ausente...

Veinte poemas de amor y una canción desesperada
Me gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.
Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolía.
Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:
déjame que me calle con el silencio tuyo.
Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.
Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.

Pablo Neruda

ufff

La veritat és que no sé ben bé que he sentit aquest matí. He obert els ulls. Estava estirada al llit, amb la llum oberta. M'he quedat parada, observant la meva habitació, però sense observar-la. Només amb la mirada fixa cap al sostre, amb aquell somriure de babaula...
Pensava en tu. Com sempre. No desapereixes mai de la meva ment... He tancat els ulls per un moment, i m'ha vingut la teva olor a travès dels llençols. He notat les teves mans, embolcallant-me, abraçada a tu, la teva respiració a cau d'orella, els teus llavis que em menjaven a poc a poc començant pel coll, i jo frisant per tenir-los contra els meus. Desitjant-te. Desitjant que fóssis amb mi.
Com... Què... Quan...
T'stimo amb bogeria.

in..cressionant

En realitat... no sé què escriure. Haig de pensar en tornar. En fer-te fora del meu lloc. En... no sé ben bé per què però ho haig de fer. Sí. Demà, quan pugui estar davant del meu veritable jo, tornaré a seure. Tornaré a fer la meva. Tornaré amb... tu? Dins meu no pot haver-hi més que una fotografia morta, plena de cucs, engatussada per la primera persona que va calcular el més ridícul paper blanc per esquimals.

No té sentit, oi? ho sé.

Sabies que els esquimals tenen 18(o més) tons del color blanc?? in...cressionant.

M'agradaria...

M'agradaria (demanar-te perdó) no tornar-te a veure en la vida. M'agradaria (que les teves mans, tornéssin a tocar-me....) poder volar sense tu al meu costat. M'agradaria (somriure't cada dia, a cada hora, a cada segon, a cada minut) no veure't més. M'agradaria (fer petar els dits i que apareguéssis com un geni, fent cumplir tots els meus desitjos) no tornar a tenir la teva cara babosa arrepenjada a la meva falda. M'agradaria (no sentir el que sento aki dins) que el teu cor vomitès el que encara sent. M'agradaria (oblidar-te) caure en una altre casa, i tenir un altre marit. M'agradaria (fer-te petons fins que els meus llavis es gastessin) no tornar a fer servir els meus llavis amb els teus. M'agradaria (rodejar-te amb les meves mans i no deixar-te anar mai...) que agafessis el cotxe per fer un viatge i no tornessis. M'agradaria (tornar a akells dies on tot era felicitat) no haver-te conegut. M'agradaria (claudicar als quatre vents que testimo) que no ens haguéssim trobat aquella nit en akell pub. M'agradaria (que passesim dies sencers al llit, tu, jo i ningú més) no tornar-te a probar.

M'agradarien (que tornessin tantes coses que ja han passat!!) tantes coses!

aha...

Tinc alguna cosa just al mig del pit. Que es va fent gran i va ocupant tot l'espai. No sé què és, ni com puk treure-ho. Només sé que segueix allà, molestant! :(
A vegades en forma de plors, de crits, de pors, de vergonyes, de riures, de tristeses, de cants, de mirades, de carícies, de petons, de fàstics, de...mil coses que fan que això q tinc just al mig dl pit creixi o disminueixi. Tot depen d mi.

com...?

com...?

Una paret blanca. Sense res per enganxar. Una paret blanca i bruta. Amb records i marques de fa molt de temps... Una paret blanca, bruta i escrita. Amb paraules que fan mal, amb mirades que fan mal... Una paret blanca, bruta, escrita i en mal lloc. En mal lloc per què la tens davant, i les aventures que hi has passat recorren tot el teu cos, canviant de mida el cor, canviant de color la pell, canviant l'energia de cada muscul, canviant cada cabell voleiant entre el vent...
Una paret, que pot semblar inofensiva, però que en el fons, està allà. Fent-te pensar en el que va passar. En el que no vas poder fer. En el que et van fer. En el que no vas poder evitar. En tot. I està allà, inofensiva, innocent, però sap que t'està fregant sobre la ferida. Sap que t'està fent més intens el dolor. Sap, per què té ulls i no és tonta, que tu no pots sufrir tenir-la davant, però la tens, i això no ho pots canviar. Et molesta i no hi pots fer res. T'ofega però has aprés a respirar entre cop i cop. T'irrita, et crema, però... Està allà. Sense poder tirar-la a terra. Sense poder tirar-la per què darrera d'aquesta encara hi ha més... més, que no pots aguantar.
Vols dir que al final no et caurà a sobre, la paret blanca?

Et donc un consell? Pinta-la. No t'aseguro res, però tampoc hi perds res. Intenta-ho. Estic amb tu. El groc potser la fa diferent...

Segurament...

Segurament les mans em demanen més. Segurament els meus dits, cansats de l'espera, fan petar les ungles amb la fusta de la taula. Segurament, els meus ulls, volen mirar endins per veure qui es la persona que tan tristament mira enfora... Segurament, la meva cara no vol girar-se, per què no vol arribar a saber què és el que ha perdut, ni tampoc el que es trobarà davant seu. Segurament que els meus llavis, busquen enllà i amb l'ajuda de la mirada, busquen més enllà, intentant trobar aquells altres llavis que desitgen amb deliri...

Segurament avui, per molt que el calendari digui que estem a dia 16, estem a dia 17. Que per molt que digui el calendari que avui estem a dimarts, estem a dissabte. Que per molt que el meu rellotge marqui les vui menys kuart, jo encara estigui a les tres de la tarda. Miro al cel i em pregunto si realment la lluna està allà per escoltar-me... i sí. Trobo la resposta en les seves formes i en el seu color. Agafo l'escala de dins la butxaca i m'hi enfilo per a fer-li un petó de bona nit. I ella m'espera. Sempre m'està esperant. Saps que és el que no entenc? que no trobi més gent allà dalt. Potser cadascú té la seva lluna. Potser per això, sempre que somio, em trobo sola, volant. Segurament...

Tal para cual...? sí

Aún recuerdos el eco de nuestras risas... aún recuerdo tus cómplices miradas. Tus manos como me cogían. Tus manos como me llevaban de arriba a bajo, dando vueltas entre esa gente que no conocíamos, imaginando que estabamos solas en ese mundo.
Aún recuerdo como corríamos al escuchar la lluvia caer sobre nosotras. Como te veía de adelantada y como te gritaba: donde vas?!! y tu, entre risas de nuevo, gritabas: sígueme!!
como en esa noche, descubrí tantíssimas cosas... bailando, recordando, escuchando, mirandote, sonriendote...
Tu escuchas por mi y yo miro pot ti. Tal para cual. Sí :)

Tinc ganes de veure't! quan tindràs un dia per venir? ens fa falta tornar a xerrar cara a cara, mentre el vent s'endugui les nostres penes i la lluna ens porti alegries.

kukaaaaaaa!!! xD!

^_^

Escriure és com retratar-se i explicar com escrius és com voler explicar la fotografia...

akell tret...

El viatge va durar dues hores. Jo em sentia tan impotent i rabiós amb tot, que no em vaig desenganxar de la finestra, intentant portar a terme el meu mal geni i els meus impulsos amb calma. A en Santi, se’l veia preocupat. Estava preocupat per mi. Ell, intentava animar-me, fer-me veure que jo no n’havia tingut cap culpa, però parlava sol. Jo, gairebé ni l’escoltava. Només tenia el tret dins del meu cap. Aquell tret que jo no havia pogut parar.

Digo si...

Cierro los ojos. Sin pensar te tengo delante. Es como si todo estuviera conectado a ti. Como si mi mente solo pudiera entender tus palabras, tus besos, tus sentimientos, tus caricias y tus miradas. Como si solamente al oir tu nombre, mis pensamientos divulgaran entre tus redes y no pudiera escapar. Como si fueras esa fuente de infinita agua y yo nunca pudiera acabar d saciar mi sed del todo.... Sabes que si pudiera, estaria contigo a cad segundo q pasa. Lo sabes. Pero tenemos dos mundos, los cuales, tienen q ir confundiendose poko a poko hasta que por fin, podamos hacer un solo camino. Ya lo sabes.
Por eso, digo si. Te digo si a ti y a mis sentimientos. Digo si a mi amor. Digo si a nuestro querer. Y a quien no le guste... dos piedras!!

Buscate un amante...

BUSCATE UN AMANTE (Jorge Bucay. Psicólogo)

Muchas personas tienen un amante y otras quisieran tenerlo. Y también están las que no lo tienen, o las que lo tenían y lo perdieron. Y son generalmente estas dos últimas, las que vienen a mi consultorio para decirme que están tristes o que tienen distintos síntomas como insomnio, falta de voluntad, pesimismo, crisis de llanto o los más diversos dolores.

Me cuentan que sus vida transcurren de manera monótona y sin expectativas, que trabajan nada más que para subsistir y que no saben en qué ocupar su tiempo libre. En fin, palabras más, palabras menos, están verdaderamente desesperanzadas. Antes de contarme esto ya habían visitado otros consultorios en los que recibieron la condolencia de un diagnóstico seguro: depresión y la infalible receta del antidepresivo de turno.

Entonces, después de que las escucho atentamente, les digo que no necesitan un antidepresivo; que lo que realmente necesitan, es un amante. Es increíble ver la expresión de sus ojos cuando reciben mi veredicto. Están las que piensan: cómo es posible que un
profesional se despache alegremente con una sugerencia tan poco científica! Y también están las que escandalizadas se despiden y no vuelven nunca más. A las que deciden quedarse y no salen espantadas por el consejo, les doy la siguiente definición:
Amante es --> "Lo que nos apasiona".

Lo que ocupa nuestro pensamiento antes de quedarnos dormidos y es también quien a veces, no nos deja dormir. Nuestro amante es lo que nos vuelve distraídos frente al entorno. Lo que nos deja saber que la vida tiene motivación y sentido.

A veces a nuestro amante lo encontramos en nuestra pareja, en otros casos en alguien que no es nuestra pareja. También solemos hallarlo en la investigación científica, en la literatura, en la música, en la política, en el deporte, en el trabajo cuando es vocacional, en la necesidad de trascender espiritualmente, en la amistad, en la buena mesa, en el estudio, o en el obsesivo placer de un hobby.

En fin, es "alguien" o "algo" que nos pone de "novio con la vida" y nos aparta del triste destino de durar.
Y qué es durar? -Durar es tener miedo a vivir. Es dedicarse a espiar como viven los demás, es tomarse la presión, deambular por consultorios médicos, tomar remedios multicolores, alejarse de las gratificaciones, observar con decepción cada nueva arruga que nos devuelve el espejo, cuidarnos del frío, del calor, de la humedad, del sol y de la lluvia. Durar es postergar la posibilidad de disfrutar hoy, esgrimiendo el incierto y frágil razonamiento de que quizás podamos hacerlo mañana.

Por favor no te empeñes en durar, búscate un amante, se para ti también un amante y un protagonista de tu vida.

Piensa que lo trágico no es morir, al fin y al cabo la muerte tiene buena memoria y nunca se olvidó de nadie. Lo trágico, es no animarse a vivir; mientras tanto y sin durar. Búscate un amante.
La psicología después de estudiar mucho sobre el tema descubrió algo trascendental: "Para estar contento, activo y sentirse feliz, hay que estar de novio con la vida".

no deixeu d ser vosaltres mateixos!

Un petit text dedicat a tots akells q ESTIMUU!! no deixeu mai de ser vosaltres mateixos!!

Hi ha moments a la vida en els que trobes a faltar tant a algunes persones que voldries treure-les dels teus somnis i abraçar-les... Somia el que vulguis somniar, vés on vulguis anar, sigues el que vulguis ser, perquè només tens una vida i una oportunitat per fer les coses que vols fer! Tingues la suficient felicitat que et faci dolç, els suficients entrebancs que et facin fort, la suficient tristesa que et faci humà i la suficient esperança que et faci feliç. Posa't sempre a la pell d'altres persones, si sents que et fa mal, provablement també n'hi farà a aquella persona.

La majoria de la gent feliç no necessariament té el millor de cada cosa, ells només agafen el millor de les coses que apareixen al llarg del seu camí. La felicitat existeix per aquells que ploren, aquells que els fa mal, aquells que han buscat, aquells que s'han entrebancat, perquè només ells poden apreciar la importància de les persones que han tocat les seves vides. La vida comença amb un somriure, segueix amb un petó i acaba amb una llàgrima. Quan tu vas néixer estaves plorant, i tothom del teu voltant estava rient. Viu la teva vida de tal manera que quan moris siguis tu el que rius i els altres els que plorin... Si vols sé feliç, recorda els moments que han fet que la teva vida tingues sentit, moments unics que mai podràs oblidar. I quan et sentis trist pren la persona que tens al costat, aquella persona que de veritat t’estimes, i deixa que ella t’ajudi a tirar endavant. Pensa que el camí mes curt no sempre es el mes fàcil, abans de prendre desicions pensa en els que t’envolten, als que mai has de fer mal, a les persones que t’estimen. Sobretot no et rendeixis, no deixis de perseguir els somnis, que pots aconseguir, perquè si tens esperança cap somni pot arribar a ser imposible,.... Creu en tu mateix.

VIU! SENT! SOMRIU SEMPRE! SIGUES TU I VOLA!!

Millor que ahir...

Millor que ahir...

Avui ja estic del dret. I estic millor que ahir, em sembla, jeje. Si, ufff!
Les coses comencen a posar-se al seu lloc i ptser tinc por, però... escolta. Endavant, Laia! Si ja he arribat a akest punt, per què no avançar més si sé que puc? eh?? Endavant amb les meves coses, i tant. Endavant amb tu. Dissabte és el dia S! x'D!
tatimu moltizim.

reverrrse...

reverrrse...

Avui estic del revés... Les coses em cauen al terra, però, no es fan malbé. No es trenquen. I me n'alegro de que sigui així. Potser, és millor així. I ara, que tot ha tornat a la normalitat, cel meu, fes creus i busca la meva illa.. fes creus i busca.. Busca'm a mi; però només si pots. 1petó!

Mecano - naturaleza muerta

No ha salido el sol
y Ana y Miguel
ya prenden llama
Ella sobre él
hombre y mujer
deshacen la cama

Y el mar que está loco por Ana
prefiere no mirar
Los celos no perdonan
al agua, ni a las algas, ni a la sal.

Al amanecer
ya está Miguel
sobre su barca
Dame un beso amor
y espera quieta
junto a la playa

Y el mar murmura en su lenguaje:
¡Maldito pescador!
Despidete de ella
no quiero compartir su corazón

Y llorar, y llorar, y llorar por él
Y esperar, y esperar, y esperar de pie
en la orilla a que vuelva Miguel

Dicen en la aldea
que esa roca blanca es Ana
Cubierta de sal y de coral
espera en la playa

No esperes mas niña de piedra
Miguel no va a volver
El mar le tiene preso
por no querer cederle a una mujer

Y llorar, y llorar, y llorar por él
Y esperar, y esperar, y esperar de pie
en la orilla a que vuelva Miguel

Incluso hay gente que asegura
que cuando hay tempestad
las olas las provoca
Miguel luchando a muerte con el mar

Y llorar, y llorar, y llorar por él
Y esperar, y esperar, y esperar de pie
en la orilla a que vuelva Miguel

Y llorar, y llorar, y llorar por él
Y llorar, y llorar, y llorar por él
Y llorar, y llorar y llorar sobre el mar

Tot sol - el cor de la ciutat

Una vida, una mort, un mirall, encara no sé qui sóc...
Un amic, un amor, un camí, sé que l'he de fer tot sol...

La nit m'arriba, i marxo amb ella, no duc maleta, l'amor no pesa, ho diu la cançó, només queda l'amor, només l'amor, no queda enrera...

Una vida, una mort, un mirall, encara no sé qui sóc...
Un amic, un amor, un camí, sé que l'he de fer tot sol...

Una carícia, una mà, res no em val, el final ja ha arribat sol, ho diu la cançó, només queda l'amor, només l'amor, no queda enrera...

Una vida, una mort, un mirall, encara no sé qui sóc...
Un amic, un amor, un camí, sé que l'he de fer tot sol...

La vaig veure marxar...

La vaig veure marxar. Al tancar la porta de casa seva, va semblar que li digués adéu. Com si no hagués de tornar més... Una llagrima li vaig distingir entre aquella pluja que començava a sortir. Una llagrima que em va fer plorar a mi també. Dia i nit, vigilava que no es fes mal. Vigilava tots aquells que volien entrar en la seva vida. Durant un temps, no massa llunyà, va ser meva, i encara tenia l’esperança de poder ser seu de nou.
Però la vaig veure marxar. Va seguir fins el final del seu carrer molt a poc a poc. Dubtant, mirava enrera. Dubtant, per si algú l’havia vist.
Duia entre mans una bossa d’esport, i lluïa unes ulleres de sol color carbó. Semblava tenir por, ja que a través d’aquella samarreta, li veia el cor com lluitava per sortir. Com lluitava per què alguna cosa la fes tornar a la realitat. No podia viure més en aquell món de fantasia, no podia continuar perdent el temps així. El seu cor seguia lluitant, però ella estava tipa de tanta batalla sense recompensa, estava tipa d’estar present i de ser un bon exemple per a tothom. Volia viure i fer el seu propi camí, i suposo que per això, ho va abandonar tot i va fugir. Potser, a un lloc millor.

“Només trobaré a faltar els teus ulls...” Aquesta frase sagnava, clavada com un punyal fred al mig del pit. L’última frase de la nostra relació. Encara perdurant en la meva memoria. I perdurant en el meu pit.

Les rondalles d'en Planiol (1ª part) Recull de peces curtes basades en rondalles mallorquines

RES DE NOU?

Planiol – Hi ha res de nou? Caga la vaca i caga el bou. Com qui diu que tot segueix igual. Així va respondre un home de Felanitx a un altre home de Felanitx que feia temps no anava pel poble. Però ben igual, ben igual no seguia la cosa. Aquesta és, doncs, la rondalla i aquest és el pas d’un Felanitx.

Pau – (assegut en una taula. Entra en Pere) Perdoneu compare, no sou vos Pere Caterineu de Felanitx?
Pere – El mateix que vesteix i calça.
Pau – Ai! Caram. Quina sorpresa. Que no em coneixes?
Pere – Pau? Pau Manteques? Però dimoni de noi. Sí que ho ets. En Pau. Quin bo de trobar-te.
Pau – Apa, seu, seu i explica’m coses de Felanitx. Vols prendre res?
Pere – Home, no vindria pas malament una caixelada.
Pau – Hostaler, porteu vianda i vi. I ara digues, que hi ha de nou per Felanitx?
Pere – Res de nou. Tot està ben pla i llís com sempre.
Pau – I els de casa meva? Encara molen farina a un sou?
Pere – Si home.
Pau – De manera que no hi ha res de nou a casa meva...
Pere – Bé, com a nou no hi ha res des que es va morir el xoric.
Pau – Que vols dir? Aquell xoric que teníem tan gros i polit es va morir?
Pere – Si noi. Es va morir d’una panxada.
Pau – I com és que es va donar tal panxada?
Pere – De que havia de ser, de carn de cavall.
Pau – Justament de cavall?
Pere – Si home, va ser quant esl vostres cavalls es van morir i els escorxavem. El xoric s’hi abraonar i no vulguis saber.
Pau – I que has dit? Que els dos cavalls nostres es van morir?
Pere – Si home, es moriren de la correguda que es feren per a cercar el combregar i l’extremaunció per ta mare. Amb l’ansia que tenien de que no hi foren a temps. Maldament no va fer profit la correguda per què quan arribaren , ta mare ja era morta.
Pau – Però home! La meva mare també es morta? I com pot ser això?
Pere – I massa que va ser. Com no havia de morir amb el transtorn de veure el teu pare morir i quedar-se soleta.
Pau – Mon pare mort? Serà possible?
Pere – I tant possible. Com no havia de morir desprès de veure’s calar foc a casa seva?
Pau – I a casa es va calar foc?
Pere – I un bon foc que va ser. No va quedar pedra sobre pedra. Però res, fora d’això tot segueix igual, vaja, com tu que en res no has canviat. Ara però, t’he de deixar que la feina m’espera. Vols res de Felanitx? Doncs, fins un altre (surt).

Planiol – Per ser que no hi havia res de nou, en Pere s’ha quedat ben descansat. I no diguem en Pau que d’aquesta no va tornar mai més a Felanitx; i si algú mai li diu: Hi ha res de nou, en Pau respon: ta mare morta i ton pare al pou.