Lighthouse family - high

When you’re close to tears remember
Some day it’ll all be over
One day ’we’re gonna get so high
And though it’s darker than december
What’s ahead is a different colour
One day ’we’re gonna get so high

And at
The end of the day
We’ll remember the days
We were close to the edge
And we’ll wonder how we made it through
And at
The end of the day
We’ll remember the way
We stayed so close to till the end
We’ll remember it was me and you

’cause we are gonna be forever you and me
You’ll always keep me flying high in the sky of love

Don’t you think it’s time you started
Doing what we always wanted
One day ’we’re gonna get so high
’cause even the impossible is easy
When we got each other
One day ’we’re gonna get so high

And at
The end of the day
We’ll remember the days
We were close to the edge
And we’ll wonder how we made it through
And at
The end of the day
We’ll remember the way
We stayed so close to till the end
We’ll remember it was me and you

’cause we are gonna be forever you and me
You will always keep me flying high in the sky of love

High, high, high, high...

PeSaDiLLaS AnTes De NaViDaD - ¿qUé Es?

¿Qué es? ¿Qué es? Hay luces de color. ¿Qué es? Parece de algodón. ¿Qué es? No creo lo que veo, ¿estoy soñando? ¡No lo sé! ¡Qué injusto es! ¿Qué es? ¿Qué es? ¿Qué es? Hay algo que va mal... ¿Qué es? ¿Quién canta sin parar? ¿Qué es? Las calles están llenas de chavales; todos ríen sin cesar. ¿Es que estoy loco? ¡Debe ser felicidad!
¿Qué es? Los niños tiran nieve en vez de calaveras y juegan tan felices y no hay muerte en las aceras. Escarda en las ventanas. Difícil de creer. Y siento en mis huesos, el calor de mi interior... ¡Ahí va! ¿Qué es? ¡El muérdago colgó!
¿No ves? Se besan, ¡cómo no! ¡Mirad! Familias reunidas cuentan cuentos mientras comen el turrón... ¡¡Qué horror!! ¿Qué es? Aquí un árbol puedo ver ¿Por qué tanta decoración? ¡Ahí va! Son luces de colores, hay adornos relucientes y cositas muy brillantes y parece divertido, ¡Sí señor! ¡Es diversión, es diversión!
¿Pudiera ser lo que soñé? ¿Qué es? ¿Qué es? Por fin, es hora de dormir, a ver... No hay nada por aquí: ni una fantasma, ni una bruja que asuste a los niños en sus sueños, son tan dulces, tan felices... ¿Qué es? Fantasmas, pesadillas y brujas, ¿Dónde están? No encuentro lo que busco, solo hay felicidad. No hay gritos en el aire, solo un coro celestial y todo huele a dulce, a golosina y a pastel... ¡Amor! ¡Calor! Hay a mí alrededor; y yo, estoy mucho mejor... Jamás podría imaginar tanta felicidad. Me gusta, quiero más y más y más... Conoceré al fin qué es; quiero saber y conocer el sentimiento que encontré. ¿Qué es?

MAROON 5 - THIS LOVE

I was so high I did not recognize
The fire burning in her eyes
The chaos that controlled my mind
Whispered goodbye and she got on a plane
Never to return again
But always in my heart

This love has taken it’s toll on me
She said goodbye too many times before
And her heart is breaking in front of me
I have no choice cause I won’t say goodbye anymore

I tried my best to feed her appetite
Keep her coming every night
So hard to keep her satisfied
Kept playing love like it was just a game
Pretending to feel the same
Then turn around and leave again

This love has taken it’s toll on me
She said goodbye too many times before
And her heart is breaking in front of me
I have no choice cause I won’t say goodbye anymore

I’ll fix these broken things
Repair your broken wings
And make sure everything’s alright
My pressure on her hips
Sinking my fingertips
Into every inch of you
Cause I know that’s what you want me to do

I tu, ets feliç?

Només volia anunciar-vos amb molta força que... sóc feliç. Que me n'he adonat que les coses rutllen, que no estan aki per què si, que estan per alguns motius i akesssssta serie de motius em fan ser feliç... FELIÇ! FELIÇ! FELIÇ!

I tu, ets feliç?

os mando y obedeceis

Vuestros pensamientos, son mios. Vuestras mentes, las mantengo vivas yo. Vuestros corazones, laten por que yo los hago latir. Vuestras manos, trabajan por mi y sudais por que yo no hago nada absolutamente. Vuestros ojos, solo ven lo que yo kiero que veais. Vuestros labios, solo dicen todo akello que yo kiero escuchar. Vuestros pies, andan detrás d mi y sin hacer ni un solo ruido. Vuestra imagen, siempre es buena, siempre tiene q serla por que siempre estoy delante de vosotros imponiendoos mas normas y leyes y mas educacion y mas de todo.
Siempre teneis que estais perfectos. Fisicamente y psicologicamente. Siempre. Yo os mando.
Os mando siempre... hago que no penseis. Porque, sabeis? pensar es malo. Llega un momento q llegas a tener tus propias ideas, tu propia personalidad.. y eso a mi no me conviene. No em conviene para nada dl mundo.
Yo digo algo. Vosotros lo haceis. Y sin protestar... shh! faltaria mas. Yo, yo, yo, yo, yo, yo, yo, yo, yo... siempre YO. os ha kedado claro?

desgraciada, jo?

Era desembre. Recordo quan de petita els pares em portaven a la platja, buscava com si fos un tresor, troços trencats remenuts d’ampolla que al entrar en contacte amb l’aigua brillaven moltíssim. Eren verds i en tenia tota una col·lecció a fora el pati, barrejats entre les pedres. Quan plovia era un espectacle preciós...
En aquests moments seguia veient el vidre verd d’aquella ampolla de cervesa, i el teu cap al darrera rient. Però aquell vidre no brillava, era amarg, borrós i estrany. La teva boca deixava anar cada dos segons una paraula indesxifrable. Anaves ben borratxo, un altre dissabte i com sempre et tornaria a recollir del terra i t’acompanyaria fins a casa.
I potser era la primera vegada que tenia ganes de deixar-te allà i abandonar-te com si fóssis un gos.

Aquella nit vaig decidir que no tornaria a quedar amb aquell personatge tan desgraciat que eres. A partir d’ara, trucaria a l’Anna per sortir. Faria les paus amb ella, i tot seria fantàstic, com si comencés de nou, altre cop.
Mentre passejava sota la nit, vaig plorar. No sabia ni on paraves, Anna. I tu, desgraciat... Per molt que abandonis un gos, sempre torna a casa.
Sabia que tornaries amb les teves telaranyes. I com em tornaria a enganxar a tu, sabent que no tenia a ningú més. Potser, la desgraciada, era jo.

mama....

Ahir vaig passar pel teu carrer. Feia un munt de mesos que els meus peus no el trepitjaven. La porta del teu despatx estava oberta i com si hi hagués una força empenyent-me, m'hi vaig acostar... ja no feia akella olor que sempre feies quan arribaves de treballar o qan et passava a buscar qan sortia de teatre. Tampoc queia aigua de la font, i les plantes estaven una mica demacrades. El carrer havia canviat, també. Aquella persona que sempre tenia la televisió engegada, no hi era. No se sentia el xiuxiueig de les notícies que corrien carrer amunt, carrer avall. Les escales seguien blanques però els paperots voleiaven a causa del vent i tot es veia molt brut, molt deixat. I em vaig sentir bruta. I em vaig sentir deixada. I em vaig sentir sola. I em vaig sentir sense tu. La lluna ja havia dit "hola" feia alguns kuarts, i la nit semblava tan excluïda... Em sentia tan lluny de tot. Va passar un home pel meu costat, mig emputxant-me i ni em vaig inmutar. El vaig mirar, amb els ulls perduts, intentant buscar encara un significat...però ell, seguia caminant, perdut pel temps, per la pressa, per tot.
Jo vaig seguir avançant, dient "adeu" al teu lloc de treball durant molts anys, i hi havia obres. Estaven cambiant una botiga d'amena. No devia funcionar. I jo en akells moments, em vaig sentir sense funcionar... makina tirada per què ja no era útil... em vaig sentir fora d lloc, fora dl meu temps... fora de tot el que suposava meu...
El carrer es va acabar. I jo em vaig acabar amb ell. Vaig mirar enrera. Una última ullada. I em vaig girar. Sabent que ho deixava tot darrera... sabent que... dos anys. Dos anys ja, sense tu.

Laies..

Mils de Laies inventant nous moments...

( O.o)

Vols venir? Sí, em responies abans d'ahir. No, em deies fa unes hores. No ho sé, em dius ara. Vols provar-ho? es clar, em dius ara. No, em deies fa unes hores. Potser, em responies ahir.
Blanc o negre? Blanc, em deies fa un minut. Negre, vas dir-me fa dos anys.
Vols abandonar-ho tot? no, dius ara. Si, em deies fa uns mesos.

...les coses mai estan clares i els pensaments cambien en mil·lèsimes de segon...
...què estrany és tot quan veus les coses a la llum de la lluna, que estrany es veu tot quan ho veus amb la llum del sol...

georgina, l'artista

La Georgina és pintora. Em va estar explicant que des de feia uns vint anys que feia anar el pinzell amunt i avall. Que sempre li havia atret expressar-se a través d’un simple dibuix. Que moltes vegades, no pot significar res i que moltes d’altres, ho significa tot. Que moltes vegades la gent entén que sí, quan ella, molt endins seu, sempre ha volgut dir que no.

Un cop, fa tres anys, va dir-me que, mentre feia les últimes acaballes d’un quadre de nit, se li va apropar un home. Va estar-se una bona estona per darrera seu, anant a dreta i esquerra, sense deixar-se cap detall dels colors i les formes que es barrejaven tant fàcilment. Va dir-li:
- No sabies que els quadres bons s’han d’exposar en grans museus per què siguin reconeguts per a tothom? – diu que no va saber què dir. Diu que es va quedar mirant a l’home, que li buscava els ulls i li mirava les mans, i els ulls i les mans... I que tot es va barrejar i que per un moment va veure a l’home en la seva pintura i com els seus ulls li ballaven d’un cantó a l’altre, buscant, remirant, els ulls i les seves mans... Diu que va plorar. D’emoció. I que les seves llàgrimes van anar a parar damunt la paleta i que el blau fosc es va anar fent més fluix, va anar convertint-se en un color més suau però intens. Quan va aixecar de nou la vista, l’home havia girat cua i se’l veia lluny i molt empetitit. Diu que no era una persona, que era un àngel sense ales.

Avui volia que fos diferent. Que el títol es transformes en historia i que la historia es transformes en titol. Sisi.. I ho he aconseguit. De fet, diria que.. encara em falta unes qantes ratlles x teclejar i teclejar i teclejar i no cansar, jeje. Què? Què més vols? Jo a tu, jeje, i ara mateixxxxxx...... lilllloooooooleroo leiiirorriiiraaaaree..... cantando se pasa la vida, buscando sonrisas, felicidades, impresiones, libertades, comprensiones, compasiones... etc etc etc mal mal. Avui estik mal mal.

Paranoia, eh¿?

incandescent...¿?

Incandescent --> candent, roent.

Candent --> 1. Un cos, generalment de metall, envermellit o blanquejat per l'acció del foc: qüestió, problema ~, fig., que escalfa els ànims.
2. Calent, que està calent o que crema.

Incandescent en CASTELLÀ: candente
Incandescent en ALEMANY: glühend
Incandescent en FRANCÈS: incandescent
Incandescent en ANGLÈS: incandescent

-------------------------------------------------------------------------------

Us preguntareu quina paranoia em passava pel cap en fer això, però, tot té una explicació. No, no estic boja, ni tampoc tinc cap obsessió per aquesta paraula, tranquils.
L'altre dia a classe de català, com si m'haguès baixat del cel em va sortir aquest mot de la boca: la veritat sq no tenia ni idea del que significava, però... em va caure en gràcia, la parauleta. La trobo simpàtica, ves. I aleshores, el que he fet és buscar el seu significat desprès d'utilitzar-la en mils de les meves frases sense saber exactament que coi estava dient. Així que aquí ho teniu.

PRA (petita reflexió afegida): us heu kedat en que s'assemblen molt les llengües? bé, menys els alemanys que són raros de cojones! xD!

Creuant el caRRer

Estic a punt de travessar el carrer. El semàfor està vermell i els cotxes, envelats, passen com si perdessin el món de vista. Sempre hi ha, però, aquell cotxe que va més lent que els altres per què diu que ha de respectar les normes de seguretat... i que per dins d'una població...
Veig burrus i toros. De sobte m'he parat a contar, sense voler, qants en veig de cada. Recompte final: 4 burrus/ 4 toros. Empatats. El semàfor ja està verd.
Començo a creuar, sense pressa, mirant les cares dels conductors que esperen ansiosos per marxar volant de nou. Hi ha una cara que em crida l'atenció... Busca ves a saber què en una carpeta i sembla que està molt estressat. Em fa pensar en mi. Al costat, una dona amb un somriure a la cara d'orella a orella i un gosset esquifit, em resegueixen amb la mirada i actuen estúpidament. Més enllà hi ha un noi molt mono de cara, amb unes ulleres de sol negres i la música a tot drap. Un xulu més, suposo. Giro la cara. Miro cap al cel.
Avui, hi ha núvols. El sol està trencat i només hi ha un mínim de claror que m'enlluerna. Acaba de passar un avió i ha deixat el seu fum, formant una mena de tirabuixons i dibuixos estranys. Em fan pensar en algun secret que tinc amagat. Em poso a riure allà al mig i tothom se sorprén i m'observen de reüll, pensant que sóc boja.
He arribat a l'altre cantó de vorera. Els vianants que travessaven amb mi, ja s'han esfumat. De sobte, me n'adono que m'he quedat sola al mig del carrer i que el vent fa sonar aquella melodia tan agradable anunciant pluja i tempesta.
A caminar, doncs em dic, cap a casa que fa fred i has d'estudiar.

Rabia!

Em sento rabiosa. Rabiosa amb mi. Amb el meu cap i el meu cor. No puc entendre perquè després de tot, ho vaig poder escollir. No entenc per què la resposta va ser un sí.

Masses pensaments em cridaven per sota la roba, em deien que era la única opció, que així seria feliç, que no passaria mai més "gana", que... I tots i cada un d'ells, s'equivocaven.
S'equivocaven! I jo... hi havia posat tan d'entusiasme, tant amor, tanta i·lusió... I ara, mira'm! Desengany, pobresa, frustració, rabia... odi!!!! pff! per què?
I a qui li importo realment? a qui faig falta de debó?

Veus? dies enrera ja ho deia. Preguntes i preguntes sense respondre. Kina rabia... orrggggggggggggggggghhhhhhhhhhh!!

Podria odiar-me a mi mateixa sinó fos que sóc amb la única persona que confio plenament.

Una nova vida sense mi...

Volia treure la persona malèfica que portava a dins i ho vaig aconseguir. Vaig recorrer totes les cases que duien com a contrasenya, aquella taca groga a la porta i vaig poder salvar-me. Tots em deien el mateix. Tots feien igual. I així, vaig poder sortir-m'en.

Volia treure la persona malèfica que portes dins i no ho vaig aconseguir. Vaig recorrer totes les cases que duien com a contrasenya, aquella taca groga a la porta, però tu no em vas voler seguir. Em deies sempre el mateix. Sempre feies igual. I no te'n vas sortir.

Ara et busco desesperada entre la gent. Miro cares, amunt i avall, però tu ja has volat. Ja t'has esfumat. I jo, aqui, perduda com tantes altres vegades, re-mirant en el meu interior i preguntant-me: què vaig fer malament? que et va fer marxar?
Et busco allà i més enllà. Et busco darrera les cortines de cada botiga, darrera les faroles, darrera els arbres... Avui t'he buscat fins i tot, darrera la lluna. Intentava atrapar-te saltant d'estrella en estrella, però la lluneta m'ha dit que ja no t'agradava saltar. M'ha dit que ara eres amic del sol. He esperat que fos un nou dia. T'he esperat a l'alba.
I a l'alba... no has aparegut. El sol m'ha confirmat el que ja em temia.

Per què? Per què has volgut començar una nova vida sense mi...?

Escollir o triar?

Quatre botons. Tots de diferent color. Vermell. Groc. Negre. Taronja. Quin triar?
Dues pastilles. Una blava. L'altre blanca. Quina escollir?
Deu persones. Una amiga, un conegut, un professor, un avi, una nena, un capullu, una mare, un treballador, un hippie i el noi que sempre em trobo pel carrer. A qui agafar?
Cent números. De l'u al cent. Quin triar?
Tres paisatges. Montanya, platja i desert. Quin dels tres...?
Mil grups de música diferents; orishas, els Pets, l'n'b, sopa de cabra, macaco, enya, efecto mariposa, amparanoia, gossos, whiskyn's, sau, andrés calamaro, avril lavigne, tiziano ferro, prodigy, green day, marylin manson, robbie williams, Jamelia, miguel rios, scissor sisters, black eyed peas, light house family, daniel el higiénico, gertrudis, skalariak, ska-p, manu chao, mano negra, cranberries, sonique, tierras, fran perea, los delinquentes, martires del compás, tracy chapman, tonino carotone, mark knoppler, phil collins, bebe, el gusanito, seguridad social, manolo garcia, peret, no doubt, blink 182, evanescence, the conells, eminem, los de abajo, fat boy slim, dusminguet, eric clapton, el serrat, (...), etc. Millors o pitjors? Diferents?

Tantes coses que semblen tan simples, després apareixen a gran escala. Sempre has de triar un camí o altre per poder sobreviure. Sempre dient "si" o "no" a tot. No hi ha, gairebé mai, un entremig. Triar, triar i escollir. Escollir, escollir i triar. Com podem? Com ho soportem? Va bé triar per nosaltres mateixos, però moltes vegades, ni ens deixen.
I tu què tries...? viure o morir...?

aix....

Qui li pot dir que no amb aquests ullets...?

Aquesta nit la porta s'ha obert

Juraria que aquesta nit la porta s'ha obert. Encara no dormia quan una esgarrifança m'ha pujat fins la nuca... He obert els ulls de cop i he investigat en la foscor. Tot semblava estar al seu lloc, però la petita claror de la minicadena encesa feia que les ombres i les figures, es barregéssin. He pogut distingir l'armari amb totes aquelles fotografies, entrades, posters i frases, i també la televisió, amb el llum vermell. El piano reflexava la meva cara en petita proporció i veia cada moviment que feia, cada vegada que aquesta es girava de cop amb un petit soroll escoltat de darrera la porta... Juraria que aquesta nit s'ha obert.
He volgut dormir i passar de la meva por, ja que en el fons pensava que no era res més que la meva imaginació; però al tancar les parpelles he vist una imatge que se m'ha quedat gravada: uns ulls verds incandescents, uns llavis amb unes dents fines i punxagudes, unes orelles allargassades que duien arracades fins a dalt de tot i un nas petit i rodó. Un so com de riures maleïts sota els llençols i un crit apagat.
Una respiració continua i ràpida sortia de la meva boca i la meva mà dreta ha anat a petar sobre l'interruptor.
No hi havia ningú. La meva imaginació, em repetia.

Però... juraria que aquesta nit la porta s'ha obert i aquell personatge, s'ha colat dins els meus somnis.

nada fue un error..ooOoh..

ANDRÉS CALAMARO - NADA DE ESTO FUE UN ERROR

Tengo una mala noticia
no fue de casualidad
yo querÍa que nos pasara... y tu, y tu
lo dejaste pasar

No quiero que me perdones
y no me pidas perdn
no me niegues que me buscaste
nada nada de esto
nada de esto fue un error
nada fue un error
nada de esto fue un error

Los errores no se eligen
para bien o para mal
no fallé cuando viniste... y tu, y tu
no quisiste fallar

Aprende la diferencia entre y juego y el azar
quien te mira y quien se entrega
nada nada de esto
nada de esto fue un error
nada fue un error
nada de esto fue un error

L'horòscop d Laia

" 7 de Octubre de 2004
Hoy te sentirás especialmente aventurera, Laia. Las mismas viejas calles y edificios en la misma vieja ciudad de repente se cernirán sobre ti. Por conseguiente, simplemente deberás raptar a tu pareja sentimental, subirte a un auto y partir hacia las montañas o el océano. Seguramente necesites un descanso - has estado trabajando muy duro y probablemente te será beneficioso pasar un tiempo al aire libre. ¡Manos a la obra!"

Aquest és el meu horòscop, extret d hotmail, d'avui. La veritat sq em coincideixen moltes coses, mooooltes vegades. Almenys en aquest que miro a travès d'internet.... no sq em senti aventurera, però m'agradaria fotre el camp durant algunes hores por ahí, sense tenir que donar explicacions a ningú. Sentir-me, com ho diria? fora del meu lloc. Raptar a mi pareja sentimental? deixem-ho en un "eeeeeh.."! Si, necesito un descans (sort dakests dies que venen! dos dies més de festa s'acumulen al cap de setmana!!! :D) i el tindré. Avui, he estat bastant agobiada durant les classes. Tot se'm feia pesat, llarg...
Manos a la obra???? dacord; kin remei, no?